Tagged: faves

Faves amb calçots

favesEl nostre pagès ha tingut molt bona collita de calçots aquesta temporada i ens n’ha regalat un parell de manats. També teníem faves i les volíem fer a la catalana, però hem fet alguns canvis a la recepta per poder aprofitar els calçots. Així doncs, hem fet unes faves amb calçots.

 

Ingredients

  • calçots
  • faves
  • tomàquet triturat
  • menta fresca
  • sal
  • caldo vegetal

Elaboració

Pelem les faves i les reservem. En una cassola, hi sofregim els calçots pelats i tallats a trossets, amb un polsim de sal. Ho deixarem fins que s’estovin. Hi afegirem el tomàquet triturat i ho deixarem sofregir cinc minutets més. Llavors, hi posarem les faves i la menta fresca i un gotet de caldo vegetal. Ho tapem i ho coem a foc lent una mitja hora.

 

Anuncis

Menús de guerra

(Amb el permís de l’autor, reprodueixo aquí un escrit que el Jorudi ens ha enviat en forma de comentari i que em sembla molt interessant que el pugui llegir tothom)

MENÚS DE GUERRA
Aquesta recepta de la mestressa de casa em recorda els menús que fèiem a casa durant la guerra del 36-39:
Alguns dies també nosaltres podíem menjar sopa de ceba: L’aigua no faltava, la sal tampoc, la ceba i l’all només hi figuraven en ocasions comptades, l’oli? ni somiar-lo, i podíem fer la sopa quan guardàvem algun rossegó de pa sec especial per aquest menester.
De postres quan s’arrribava a aconseguir algun plàtan es partia el fruit per a tota la família i el més petit, que era jo, tenia el privilegi d’escurar la pell per la part interior amb el mànec de la forquilla i ho trobava deliciós. No recordo que després cap altre postre m’hagi produït tant de plaer.
El plat fort eren les verdulagues bullides, sense una gota d’oli.
La meva mare treballava a la fàbrica de caretes cossint bosses militars i per aquesta feina li donaven un “xusco” al dia per a tota la família.
Però no tot havia de ser de color negre. També hi havien moments gloriosos. Recordo que per allà a l’any 38, una nit, el meu pare va fer el paper de Manelic de la Terra Baixa d’Àngel Guimerà a un poblet del Baix Llobregat, en un teatre d’afeccionats. Després de la representació, el meu pare i acompanyants, jo també, amb cinc anys, ens van portar a un lloc al costat de l’escenari i per sopar ens van servir llenties estofades, condimentades del bo i millor. Allò em va semblar un parèntesi de la misèria passat al Cel. Tinc poca memòria pels menjars passats. No recordo què vaig menjar ahir per dinar. Però aquell plat de llenties va quedar gravat en la meva memòria i tota la vida he recordat el seu aspecte, el gust, l’olor, la gran joia que vam sentir tots plegats.
Passada la guerra, els MENÚS DE POSTGUERRA van millorar molt.
Recordo que alguns dies fent llargues cues al mercat del carrer dels arbres es podia aconseguir algun quilo de faves. Llavors l’àpat era suculent: Primer plat, peladures de faves bullides. Segon plat, grans de faves també bullits que feien de tall. Algunes faves eren molt granades i les anomenàvem de cella negra, una mica dures de rossegar, però les trobàvem suculentes.