Tagged: estil de vida

Feines domèstiques

La feina de la mestressa de casa valdria 21.000 euros l’any si els cobrés

Actualitzat a les 10:31 h 09/11/2006

La feina mitjana de la mestressa de casa espanyola val 21.000 euros l’any si rebés remuneració, segons un estudi que ha realitzat ESADE i que aporta el Grup d’Entitats Catalans (GEC) de la Família després de contrastar i actualitzar dades amb les organitzacions familiars. Aquestes xifres estan calculades segons un treball domèstic de 40 hores setmanals. Segons ha manifestat el president del GEC, Daniel Arasa, aquesta quantitat encara queda per sota dels valors reals, perquè el treball domèstic ocupa en realitat més hores.

Font: http://www.3cat24.cat/noticia/44019

Anuncis

Tornem a viure

Aquest llibre és com el manual del bon hippie. Hi ha tot el que és imprescindible per viure en una masia, ser autosuficients i viure pràcticament aïllats del món. S’hi explica com construir la casa, com confeccionar la roba, com assistir un part natural, com cuidar l’hort i els animals, hi ha un compendi de remeis casolans, de salut, de cuina, de bricolatge, de meteorologia…

Títol: Tornem a viure; Autor: Jacques Massacrier; Traductor: Josep Vallverdú; Editorial Altafulla, 1984.

Actualment en podeu trobar la versió francesa íntegra en aquest web.

Normal, com tothom

Sembla que ara no es porta gaire això que les dones vulguem ser mestresses de casa, perquè hem de treballar, ens hem d’alliberar, hem de ser autosuficients… Sí, sí, hi estic d’acord. I compleixo amb les normes: em guanyo el sou, em passo més de deu hores fora de casa cada dia, dino amb tàper a la feina i quan arribo a casa estic cansada i no tinc ganes de fer res. Com tothom. I, sí, també com tothom, em passo la setmana esperant que sigui divendres i sempre tinc al cap quants dies falten per al pont de quatre dies o per a les vacances d’estiu. Normal, com tothom.
Mes, ai!, potser a causa de tot això, cada dia tinc més ganes d’estar-me a casa cuidant les plantes, estenent roba, cuinant els menús de la setmana… I per tot això em fa l’efecte que a mi de gran m’agradaria ser mestressa de casa. De moment, però, em conformo a fer-ho en estones mortes.

Jo no vull el TGV!

No sé quan serà, però tard o d’hora sembla que arribarà l’alta velocitat a Barcelona. I jo em pregunto per què nassos la volem, l’alta velocitat? Per què volem anar més de pressa? És necessari?
Jo crec que no. Tot forma part de la malaltia que patim en aquest món modern, que hem de fer moltes coses i les hem de fer ràpidament i ens comprem agendes potents per poder gestionar millor el nostre temps i poder fer encara més coses. I als nens els fem fer la tira i mitja d’activitats extraescolars per aprofitar al màxim el seu temps i els grans ens omplim el temps lliure d’activitats, que si el gimnàs, que si un curset, que si una conferència, que si el teatre, que si un cicle de jazz. Buff! No és de bojos? Què passa si els nens no fan activitats? Quin problema hi ha si s’avorreixen? Quin problema hi ha si els grans ens avorrim i ens estem a casa sense fer res?
Jo ja fa uns mesos que ho estic provant: vull anar a poc a poc, estic deixant de comprometre’m en activitats per tenir temps per avorrir-me i de tant en tant m’assec al balcó i faig una cosa tan avorrida com treure fulles seques de les plantes. I trobo que està molt bé!
I ara, als matins quan veig des del tren l’espectacle dantesc que ofereixen les obres del túnel de l’estació de Sants penso: “Doncs jo no vull que el TGV arribi a Barcelona”.