Tagged: crisi

Per llegir abans que ens tornem bojos

Us reprodueixo el fragment d’un article molt lúcid sobre la crisi. Val la pena llegir-lo abans que ens tornem tots bojos. Diu:

En la literatura sobre el decrecimiento hay una anécdota, omnipresente, que voy a intentar rescatar porque creo que da en el clavo de muchas de las miserias de nuestras percepciones. Una de las versiones de esa anécdota se halla ambientada en un pueblo de la costa mexicana. Un paisano está, medio adormecido, junto al mar. Un turista norteamericano se le acerca y entablan conversación.

El turista le pregunta:

—”Y usted, ¿a qué se dedica? ¿En qué trabaja?”.

El mexicano responde:

—” Soy pescador”.

—”¡Vaya, pues debe ser un trabajo muy duro! Trabajará usted muchas horas”.

—”Sí, muchas horas”, replica el mexicano.

—”¿Cuántas horas trabaja usted al día?”.

—”Bueno, trabajo tres o cuatro horitas”.

—”Pues no me parece que sean muchas. ¿Y qué hace usted el resto del tiempo?”.

—”Vaya. Me levanto tarde. Trabajo tres o cuatro horitas, juego un rato con mis hijos, duermo la siesta con mi mujer y luego, al atardecer, salgo con los amigos a tomar unas cervezas y a tocar la guitarra”.

El turista norteamericano reacciona inmediatamente de forma airada y responde:

—”Pero hombre, ¿cómo es usted así?”.

—”¿Qué quiere decir?”.

—”¿Por qué no trabaja usted más horas?”.

—”¿Y para qué?”, responde el mexicano.

—”Porque así al cabo de un par de años podría comprar un barco más grande”.

—”¿Y para qué?”.

—”Porque un tiempo después podría montar una factoría en este pueblo”.

—”¿Y para qué?”.

—”Porque luego podría abrir una oficina en el distrito federal”.

—”¿Y para qué?”.

—”Porque más adelante montaría delegaciones en Estados Unidos y en Europa”.

—”¿Y para qué?”.

—”Porque las acciones de su empresa cotizarían en bolsa y usted se haría inmensamente rico”.

—”¿Y para qué?”.
—”Pues para poder jubilarse tranquilamente, venir aquí, levantarse tarde, jugar un rato con sus nietos, dormir la siesta con su mujer y salir al atardecer a tomarse unas cervezas y a tocar la guitarra con los amigos”.


(L’article sencer és aquí)

Verdures deformades

No em digueu que no està trastocat el món on vivim. Es veu que hi havia una normativa europea que regulava l’aspecte de les fruites i les verdures i prohibia que es venguessin si estaven deformades. Ara, com que hi ha crisi i els aliments s’encareixen, la normativa s’ha estovat una mica. Podeu llegir-ho aquí: En temps de crisi no és tan dolent que les pastanagues siguin nuoses i els cogombres guerxos

A mi em sembla que ens manen incrèduls i canalles.

Crisi

Aquest matí, quan anava a agafar el tren, entre els repartidors habituals de diaris gratuïts, que esquivo cada matí, hi havia unes persones que repartien un diari “diferent”. Un diari que només sortirà un dia: avui. El títol és “Crisi” i porta com a subtítol “Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques”; se n’han fet 200.000 exemplars i també es pot llegir en pdf o en aquesta pàgina web: www.17-s.info

És de lectura absolutament recomanada. S’hi parla del sistema financer, de la crisi energètica, de la crisi alimentària, de la banca i de la seva relació amb els mass media, els partits polítics, també s’hi parla dels moviments socials i de les cares ocultes del poder.

Paral·lelament, avui m’han enviat per correu electrònic un enllaç molt interessant, que hi està molt relacionat i que també recomano. Parla sobre la crisi, els estalvis i les entitats financeres.

Molt significatiu, oi? Jo ja he triat la rajola on amagaré els diners 😉

Comercials agressius

Diuen que en temps de crisi les companyies de telefonia llancen al carrer els seus comercials més agressius per captar clients a la desesperada. Això m’ha passat aquesta tarda:

-Ring!

-Qui hi ha?

-Estamos comprobando la cobertura de la línea telefónica. Usted es clienta de Telefónica, no? -em diu una noia amb una carpeta i un bolígraf, que s’assembla molt a una altra noia amb carpeta i bolígraf que està trucant a la porta del costat.

-Sí, però qui és vostè? -li responc, dubtosa, per defensar-me una mica.

-Estem comprovant la cobertura de la línia telefònica -em repeteix, en català, mentre m’ensenya una factura de la companyia Telefónica de España-. Em pot ensenyar la seva factura de telèfon per comprovar la cobertura?

-Per què vol la meva factura? -em defenso, mentre penso: “De quina cobertura parla?”

-Si m’ensenya la factura i resulta que les dues primeres xifres d’aquest codi [el que hi ha a dalt a la dreta] són 08, a partir d’ara no haurà de pagar el manteniment de la línia -em deixa anar amb total convenciment, com si hagués assajat aquesta mentida centenars de vegades davant del mirall (sospito que a la província de Barcelona, totes les factures deuen portar el 08 al davant…).

-Però, vostè és de Telefónica? -insisteixo sobre la seva identitat.

-No -em diu mentre es fa una mica enrere. “Visca! Estic començant a guanyar terreny!”, penso.

-I per què li he d’ensenyar la meva factura? De part de quina companyia ve?

-De Jazztel -respon sense mirar-me als ulls. “L’he desemmascarat!”

-I si és de Jazztel, per què li he d’ensenyar la meva factura de Telefónica?

-Perquè amb Jazztel pagarà menys…

-Miri, si un dia em vull canviar de companyia, ja ho decidiré jo sola. Adéu.

I gira cua, amb cara d’enfadada, com si fos culpa meva… Buf! Com poden anar així pel món? No tinc especial preferència per cap companyia, perquè penso que totes ens enganyen d’una manera o altra, però no puc suportar que es creguin que tenen dret a ficar-se en la meva vida amb el sol argument de “pagar menos”. Ja està bé, home! Això no són maneres de presentar-se a casa de la gent! Això no es pot denunciar? Avui sóc una mestressa de casa emprenyada!

Mestressa de casa emprenyada

Ai, mestresses de casa, que això farà un pet!

Des de fa uns dies, l’amenaça de les 65 hores setmanals plana sobre Europa. I partits que van d’esquerranosos i de “progres” ja s’han afanyat a muntar campanyes contra les 65 hores. “De 65 hores, ni parlar-ne!”, diuen. Però 64 hores, sí? Com poden proclamar aquests eslògans i quedar-se tan tranquils? Doncs perquè són ells els qui ens imposaran les 48 hores setmanals o les 50 o les 52… “Penseu que haurien pogut ser 65!”, ens diran. I, jo ja em veig treballant de dilluns a dissabte per poder mantenir el sou. Al Japó, treballen els dissabtes; per què no ho hauríem de fer nosaltres? I el somni de les 35 hores quedarà en això, en un somni. A França, ja s’han despertat:  El Parlament francès suprimeix la jornada laboral de 35 hores (i vinga a retallar a i a destruir!). I si treballem de dilluns a dissabte, d’on traurem el temps, i les ganes, per fer de mestresses de casa? Això és una merda!

Hi ha una mestressa de casa molt optimista que diria per animar-nos: “De la merda se’n pot fer adob”. Doncs ja em diràs com!