Debat sobre el tió

image

Ara que tenim un nen petit a casa volem recuperar la tradició del tió. Però com que és una tradició tan escampada, cada família se l’ha anat adaptant a la seva manera i n’hi ha diverses versions, i ens costa decidir quina serà la millor per casa nostra.

A casa meva, el tió el feien cagar només els nens petits. Durant els anys que a casa no hi havia nens petits, el tió no es va fer cagar. A casa de la meva família política, en canvi, el tió l’has de fer cagar tinguis l’edat que tinguis (he de reconèixer que el primer any que hi vaig anar, amb 20 anys, em va fer una mica de vergonya clavar cops de bastó a aquell tronc tapat amb una manta que no podia dissimular la forma d’un regal…). 🙂

Quan jo era petita, el tió era un tronc agafat del bosc, que, a més, tenia un parell de forats en forma d’ull; i per aquells forats representa que cagava. Ara es fan uns tions amb barretina i una cara pintada amb retoladors que valen un dineral i no tenen res a veure amb la cosa rústica d’abans.

Quan jo era petita, el tió cagava joguines petites (que poguessin passar pels forats en forma d’ull que hi havia al tronc), i neules, torrons i cava (de fet, a la cançó del tió diem que caga torró i no pas joguines o accessoris electrònics). I quan ja no tenia res més per cagar, cagava carbó. Les coses grosses, les portaven els Reis. Les meves amigues em comenten que a casa seva el tió caga de tot, perquè és màgic. A casa de la meva família política, també. Sembla que el forat de l’anus del seu tió és gran, força gran, com una porteria de futbol, i caga des de barnussos fins a futbolins.

Una altra cosa que s’ha diversificat amb els anys és la cançó que cal cantar. N’hi ha versions més o menys dignes, però n’hi ha moltes d’absolutament incongruents on s’ha perdut la paraula “torró” i el que és d’avellanes és el mateix tió. I també he sentit a parlar d’un torró de pinyó que no he trobat mai en cap botiga.

Un altre tema, purament lingüístic, que també em mosqueja molt per aquestes dates és que la gent diu que “caga el tió”, en comptes de dir que “fa cagar el tió”. En fi.

Què hi dieu vosaltres? Expliqueu com el feu cagar a casa vostra, que segur que riurem molt! 🙂

Bon Nadal a tothom!

Anuncis

3 comments

  1. Joan

    A casa meva era semblant a com és a casa teva 🙂 Torrons, xocolatines i alguna joguina petita… I anàvem a la cauina a mullar el bastó amb aigua :-p (per donar temps…). A Vic anàven a resar un parenostre davant del pessebre…
    Als anys 30-40, a la masoveria de la meva àvia, només cagava torró i alguna cosa per l’estil… potser mitges barres, que la cosa no donava per més… I per reis unes espardenes o sabates per l’any… De joguines res…
    Ara els donem tantes coses, que els prenem la il·lusió…

    M'agrada

  2. Montserrat Llorens Llonch

    M’ha arribat la tradició oral de com era el tió a la família del mau avi patern, quan aquest era un noiet. Per tant, ara deu fer al voltant de cent cinquanta anys… abans d’ahir, vaja! Crec que, per a entendre les tradicions nadalenques i els seus orígens, cal tenir en compte que les nostres procedeixen de les arrels cristianes d’aquest país i que, si s’oblida aquest origen, o no tenen cap sentit o són burles força grolleres d’aquelles tradicions.
    La famíia del meu avi eren masovers d’una masoveria pobreta situada entre Breda i Arbúcies. Així doncs, la nit de Nadal, quan se n’anaven a Missa del gall, (de la masoveria fins a l’església de Breda hi havia un bon tros!) deixaven un tió ben gros cremant a la llar perquè, si fos el cas que la Sagrada Família passés per allà, enmig del fred i la fosca del peu del Montseny, poguessin aturar-se una mica a descansar i refer-se del fred a la vora d’aquell foc. Com agraïment, els Sants personatges deixaven a la vora de la llar unes quantes taronges o pomes que devien fer feliç la nombrosa canalla de la casa…
    A casa meva, fa gairebé vuitanta anys, el tió només cagava les postres de Nadal.
    He llegit a l’article precedent que l’autor/a no ha vist mai torrons de pinyons: a Roda de Ter hi ha una pastisseria que n’han fet des de sempre i són boníssims! És un crocant lleuger fet amb pinyons en comptes d’ametlles o avellanes.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s