Escolaritzar els fills als 3 anys o no

He conegut dues mares que han escolaritzat a contracor les seves filles de 3 anys. Saben que no és obligatori escolaritzar als 3 anys i, a més, totes dues es podrien quedar les nenes a casa, però han decidit portar-les a escola per poder escollir el centre. Si escolaritzes un fill als 3 anys, t’assegures una plaça a l’escola que a tu t’agrada; si ho fas als 6, probablement ja no podràs escollir i l’hauràs de portar al centre on hi hagi plaça. Segurament és un sistema just per a la majoria, però… Les mares que porten a contracor les filles a escola asseguren que a les seves filles els ha canviat el caràcter des que van a escola; l’adaptació els està costant molt. A les filles i també a les mares. I fa ràbia saber que tot això s’ho podrien estalviar. Quan les sento parlar hi ha un no sé què dins meu que em diu que aquestes nenes encara no haurien d’anar a escola i que, en realitat, molts nens i nenes de tres anys no hi haurien d’anar, perquè encara no estan preparats per a fer-ho.
Quan el sistema ens fa actuar contra els dictats del nostre cor és que alguna cosa deu fallar en el sistema, oi? Doncs l’haurem de canviar. 🙂

Article publicat, també, al canal "Fet en família" del diari fetasantfeliu.cat
Anuncis

8 comments

  1. Joan

    Bueno, tothom te el dret de fer el que vulgui, però jo el que voldria comentar és que, malgrat que pugui semblar el contrari, el “natural” no és que els nens estiguin a casa fins els 6 anys… Bé, això seria un titular polèmic, m’explicaré: a la nostra espècie, el normal (l’habitual, el més freqüent), al llarg de la seva evolució, és que els grups humans siguin de unes 20-30 persones, amb uns quants infants (la mortalitat infantil i l’esperança de vida eren diferents, i calia tenir molts crios perquè alguns arribessin a adults, per tant podríem estimar que entre 5 i 8 dels 25 membres del grup eren infants menors dels 12 anys.

    Per tant, l’habitual dels infants és envoltar-se d’altres infants…

    Els primers mesos de vida el nens està molt enganxat a les mares (o potser a les àvies), però suposo que sobre els 24 mesos ja interrelaciona amb els altres infants del grup bona part del dia (perquè el que és impensable en aquests grups son mares que tinguin com a feina boi exclusiva, ni tant sols majoritària, la cura de nens de 24 mesos, posem per cas).

    Als crios, la interrelació amb altres nanos, els és POSITIVA, i l’excessiva dependència i sobreprotecció, NEGATIVA. Generalitzant (i potser donant una opinió subjectiva).

    Si alguna mare de les que vol criar els nens fins els 6 anys em respon que el seu nano ja es relaciona amb altres nens, jo li preguntaria: quantes hores, i amb quants nens. Si estem parlant d’una o dugues hores al dia, i amb un o dos nens més, no estem parlant del que passava en condicions “naturals”.

    Pd.: jo conec una mare que no va portar la cria a la bressola i ara ha començat P3… S’ha passat unes setmanes plorant, etc. però ara la mare (i sembla que la filla) estant tant contentes… Per la meva experiència, P3, lluny de ser una experiència traumàtica, és una experiència molt positiva, perquè tenim, encara, un sistema educatiu privilegiat (malgrat les retallades del PPSOE/CiU). Ara bé, que llavors els nens tenen influències que ens poden agradar menys a alguns pares, sobretot si anem una mica contra-corrent? És clar! Però la alternativa quina ha de ser, mantenir els nens en una bombolla? No els farem cap favor 😉 Viuen al món que viuen! :-p

    M'agrada

    • mestressa

      Vaja. El teu comentari m’arriba una mica massa tard, perquè m’acabo de comprar una campana de vidre, sí com la del Petit Príncep, per guardar-hi el meu fill fins als sis anys. M’ha costat un dineral i no penso llençar-la; per tant, d’aquí a 4 anys i mig, quan el tregui de la campana i el relacioni amb altres nens, podrem valorar si és tan dolent o no això que dius.
      😛

      M'agrada

  2. mestressa

    Ara en sèrio…
    No m’acaben de convèncer els teus arguments, Joan. Dius que el que és natural a l’espècie humana és viure en grups humans de 20-30 persones on una petita part (uns 8, dius), són nens. Molt bé, hi estic d’acord. Però també penso que l’escola no s’assembla ni pretén assemblar-se a aquest model. Les ràtios de 25 nens per 1 adult no s’acosten ni en broma a la que tu deies de 8 nens per 15 adults…Cert que en les agrupacions d’individus de què tu parlaves els nens juguen entre ells, però tenien els seus adults de referència (pares, avis, tiets…) a prop; i, a més, els nens amb qui juguen acostumaven a ser germans, cosins, etc. Gent propera, vaja.
    En canvi, quan un nen comença l’escola a P3 es troba que l’adult de referència (l’únic adult), el mestre, és un perfecte desconegut. Tots els adults que ell coneix no es poden quedar amb ell a l’escola (llevat de molt poques escoles, on es permet a les famílies fer una adaptació). I tots o gairebé tots els nens amb qui s’ha de relacionar durant sis hores o més al dia són també uns perfectes desconeguts. I és més, en els casos de germans bessons, que podrien tenir el consol que almenys van a classe amb una persona coneguda, l’escola tendeix a separar-los com més aviat millor!
    Ei, i jo defenso l’escola pública catalana, però penso que hi ha coses que es podrien millorar.

    M'agrada

  3. Joan

    Tens raó en que el model de l’escola tampoc és una rèplica de les condicions “naturals” per les que ens ha seleccionat la biologia, però en tot cas disten tant com el model de nens amb contacte predominant amb la mare/pare. Per tant no sé si te sentit exclamar-se contra l’escola quan es propugna un model que és igual de poc adaptat a la biologia de l’infant.
    Llavors, el que seria interessant, per exemple, si no podem accedir a escoles que s’acostin més al model natural (Waldorf, etc.), seria que abans de P3 uns quants pares dels nens que compartiran aula vagin quedant amb tots els seus nens perquè aquests es vagin coneixen i, els vagin deixant sols a càrrec d’un parell de pares, etc. Progressivament. I així l’entrada a P3 no és tant sobtada. També pot ajudar anar deixant els nens entre els 2 i tres anys amb els avis, tiets, amics, estones cada cop més llargues, per evitar que arribin nens a P3 que mai hagin passat una nit fora de casa, ni que sigui amb els avis.
    En tot cas, per la meva experiència (dos nens, tot i que son extrovertits, i això és un avantatge en temes socials), els nens tant a la bressola, com a la guarderia, s’ho poden passar molt bé. No cal exagerar ni pensar que és un horror :-p Els nens de bressola, si van 6 hores al dia, fan 30h setmanals d’escola. Tota la resta, que no és poc, estan amb els pares… Tampoc és poca cosa, eh??? 🙂
    A mi una cosa que no m’acaba de fer el pes son els pares que es dediquen en exclusiva als fills. Tot el dia! Sempre al darrere! De vegades tinc la sensació de què els pares son la “joguina” dels nens. Què ballen al seu ritme, i no a l’inrevés. Conec mares (sobretot) que fa segles que no veuen una peli d’adults, que no llegeixen un llibre d’adults que tenen un oci amb nens sempre enganxats a les cames, al parc… que parlen de nens… Jo trobo que això no és bo… Com a molts aspectes de la vida, l’equilibri, la variació, la diversitat, aporten elements positius… Tant pels pares com, probablement, per la personalitat / aptituds socials dels infants 😉 És la meva opinió :-/
    Pd.: lo de separar besson sembla que es fa per raons de sociabilitat… si no, em penso que hi ha més risc que es tanquin entre ells i facin la seva “bombolla”… De fet, ja estan prou temps junts, no? Potser és “sa” que es relacionin amb altres nens… Però no tinc massa més informació que el que intueixo que hi ha al darrera d’aquesta política…
    Pd.: i, al tanto, mares sobreprotectores 😀 els nens son més adaptables del que, potser, ens sembla… I les personalitats més fortes i resistents dels que, foins i tot de vegades, ens agradaria 😀

    M'agrada

    • mestressa

      És molt interessant tot el debat que proposes sobre l’escola “convencional”, l’escola “natural”, etc. Però jo no volia anar tan lluny. Amb la meva reflexió senzillament volia posar de manifest que aquestes persones que han escolaritzat les seves filles als tres anys ho han fet a contracor. De fet, a la vida fem moltes coses a contracor. I potser si ens plantéssim i decidíssim fer les coses seguint el que ens diu el cor, les coses ens anirien més bé.

      Ah, i jo no trobo que sigui dolent dedicar un temps de la teva vida als fills, sobretot quan són petits. Si vivim uns 75-80 anys de mitjana i 3 els dediquem exclusivament als fills, tampoc no ho trobo tan greu. I les persones que conec que es dediquen en exclusiva als fills tenen fills més segurs i independents que no pas si se’n separen als 4 mesos i els tenen tot el dia a la guarderia. Penso que els nens de guarderia tenen més tendència a enganxar-se a les cames dels pares. I a mi no em fan el pes els adults a qui els fa al·lèrgia parlar de nens petits o tenir oci amb nens.

      En fi, no m’enrotllo més perquè tinc el nen enganxat a les cames.

      M'agrada

      • Joan

        Quan parles d’escolaritzar a contracor i cites l’exemple dels pares que els escolaritzen perquè si no, no podran triar l’escola que volen, potser et diria que ens venem per un plat de llenties… Si no van a l’escola A als 6 anys, aniran a la B, i en general totes tindran coses bones i dolentes 😉 En tot cas, excepte extrems, no crec que les variacions en les característiques de l’escola siguin suficients per “renunciar” al punt de vista de no escolaritzar els nens fins els 6 anys 😉
        I respecte a lo de dedicar 2-3 anys de la vida a criar un nen… Imagina’t que son 2, o 3, i separats per 2 anys, i no escolaritzats fins els 6 anys… Ens coloquem en 8-10 anys… Sobre uns 40 anys de vida laboral activa (sent generosos, per temes com el atur i tal), no està mal! Però bueno, jo tampoc ho discuteixo, eh? Però trobo que tot el dia amb crios és moooolt … Això si que s’allunya de les condicions “habituals” en la nostra espècie :-p (sense que això vulgui dir que és millor o pitjor). Tampoc cal portar els nens a la guarderia als 4 mesos… Naltros els vam portar quan tenien 10-12 mesos (pots allargar la baixa per maternitat, comptar amb el suport d’un cangur a temps parcial…). I ara que ja fa 7 anys que vaig començar amb això dels crios, la sensació que tinc no és d’estar poc temps amb ells… Tot i que si fos honest potser importa més la qualitat del temps, i molts cops quan els nens estan per casa aprofito per feinejar… I això no és el que ells “voldrien”… Aquí tinc camp per recórrer!! Però allò d’explicar contes de crios per mi te un límit!! A mi m’agradava llegir narrativa ADULTA :-p
        Apa, petons!

        M'agrada

  4. Olga

    Hola, voldria preguntar, si teniu aquesta informació, sobre els nens amb problemes de salut. M´explico, soc una mare que ja tenia a la meva filla anant a la escola bressol i l adaptació havia anat molt bé. Però te convulsions febrils freqüents i com a prevenció hem d esperar uns anys a portar la, així que ara la tinc a casa i li expliquen les fitxes i els jocs per hores una noia, ara la meva nena te 17 mesos, i estem amb ajuda de l àvia, de moment ja que jo treballo. Si el seu cervell madura prou potser als 4 o cinc anys desapareix el problema, potser una mica abans si tot va bé. En aquest casos, què es pot fer, a quina secció del departament d´ensenyament, quins ajuts pot tenir si no puc arribar a escolaritzar-la a l´edat que toca? Gràcies.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s