Sopa de pa i de ceba ràpida de fer

sopa amb mill i fideus

Aquesta és la sopa que fa el meu home quan se’ns tira a sobre l’hora de sopar i ens adonem que no tenim res fet. És bona, ràpida, adaptable als ingredients que hi hagi per casa i almenys és un plat calent.

Ingredients (per a dues persones)

  • ceba
  • all
  • oli d’oliva
  • sal
  • aigua
  • pasta per a sopa o altres cereals (quinoa, mill…)
  • dues llesquetes de pa de pagès

Elaboració

  1. Piquem la ceba i una miqueta d’all i la passem per la paella amb oli fins que es dauri.
  2. Mentrestant comencem a bullir aigua (de garrafa, si viviu als baixos del Llobregat) amb un polsimet de sal.
  3. Quan l’aigua bulli, hi tirem la pasta o la quinoa i quan ja estigui una mica feta, hi afegim la ceba i l’all. Ho deixem a fot mitjà durant uns cinc o deu minuts.
  4. Quan ho servim al plat hi afegim una llesca de pa acabat de torrar que quedi ben estovada dins la sopa. I ja es pot menjar!

    sopa de ceba amb quinoa

Anuncis

2 comments

  1. jorudi

    MENÚS DE GUERRA
    Aquesta recepta de la mestressa de casa em recorda els menús que féiem a casa durant la guerra del 36-39:
    Alguns dies també nosaltres podíem menjar sopa de ceba: L’aigua no faltava, la sal tampoc, la ceba i l’all només hi figuraven en ocasions comptades, l’oli? ni somiar-lo, i podíem fer la sopa quan guardàvem algun rossegó de pa sec especial per aquest menester.
    De postres quan s’arrribava a aconseguir algun plàtan es partia el fruit per a tota la família i el més petit, que era jo, tenia el privilegi d’escurar la pell per la part interior amb el mànec de la forquilla i ho trobava deliciós. No recordo que després cap altre postre m’hagi produït tant de plaer.
    El plat fort eren les verdulagues bullides, sense una gota d’oli.
    La meva mare treballava a la fàbrica de caretes cossint bosses militars i per aquesta feina li donaven un “xusco” al dia per a tota la família.
    Però no tot havia de ser de color negre. També hi havien moments gloriosos. Recordo que per allà a l’any 38, una nit, el meu pare va fer el paper de Manelic de la Terra Baixa d’Àngel Guimerà a un poblet del Baix Llobregat, en un teatre d’afeccionats. Després de la representació, el meu pare i acompanyants, jo també, amb cinc anys, ens van portar a un lloc al costat de l’escenari i per sopar ens van servir llenties estofades, condimentades del bo i millor. Allò em va semblar un parèntesi de la misèria passat al Cel. Tinc poca memòria pels menjars passats. No recordo que vaig menjar ahir per dinar. Però aquell plat de llenties va quedar gravat en la meva memòria i tota la vida he recordat el seu aspecte, el gust, l’olor, la gran joia que vam sentir tots plegats.
    Passada la guerra, els MENÚS DE POSTGUERRA van millorar molt.
    Recordo que alguns dies fent llargues cues al mercat del carrer dels arbres es podia aconseguir algun quilo de faves. Llavors l’àpat era suculent: Primer plat, peladures de faves bullides. Segon plat, grans de faves també bullits que feien de tall. Algunes faves eren molt granades i les anomenàvem de cella negra, una mica dures de rossegar, però les trobàvem suculentes.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Menús de guerra « Bloc d’una mestressa de casa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s