Fondue de Camembert

29 07 2008

Aquí tenim una recepta molt fàcil de fer, perquè vegeu que fer fondue no representa tanta parafernàlia com sembla, i en podem fer encara que a casa no hi tinguem tots els estris necessaris (la cassoleta amb el foc encès a sota, etc.).

Nosaltres fem un formatge per cada dues persones, tot i que en la recepta original, que vam veure per la tele, se servia un formatge sencer per cap. És un plat sa i bo, dedicat a les mestresses de casa de la generació del 63, que detesten el tofu, la soja i les algues.

Ingredients

  • Un formatge Camembert de Normandia, en capseta de fusta
  • Vi negre
  • All
  • Fines herbes
  • Pa

Elaboració

Traiem el formatge de la capsa i el desemboliquem. El posem en un recipient que pugui anar al forn i que quedi ben ajustat a la mida del formatge (es pot fer servir la mateixa capsa de fusta que forma part de l’embolcall del Camembert).

Amb un ganivet fem talls a la superfície del formatge dibuixant una quadrícula, però sense arribar-lo a tallar de dalt a baix. Dins els tallets que hem fet hi posem els trossets d’all, que prèviament haurem escaldat. Tot seguit, ho reguem amb vi negre bo i finalment hi tirem fines herbes per sobre.

Ho posem al forn, prèviament escalfat, durant uns 10 minuts fins que el formatge quedi desfet. Per menjar-la s’hi poden sucar trossets de pa torrat. I es pot acompanyar amb el mateix vi amb què hem regat el formatge, tot i que una cervesa Moritz ben fresqueta també s’hi adiu.





Fideus a la cassola

26 07 2008

Vet aquí una recepta estrella de ma mare, que la va aprendre de sa mare.

Ingredients

  • costella
  • salsitxes de porc
  • 1 o 2 claus d’espècia
  • 3 o 4 grans d’all
  • 1 ceba petita
  • tomàquet
  • fideus (80 gr per persona)

Rostim les salsitxes i la costella amb oli d’oliva i un clau d’espècie en una cassola de fang o de ferro colat. Les salsitxes es rostiran abans que la costella i les haurem d’anar traient de la cassola a mesura que estiguin fetes. Un cop tot rostit, colem l’oli, que després aprofitarem per fer el sofregit.

El sofregit el fem amb l’all i la ceba ben petits i bastant tomàquet triturat. Quan el sofregit estigui gairebé fet, hi afegim la carn i ho barregem ben barrejat.

Mentrestant, haurem fet bullir els fideus amb oli, sal i llorer, i un cop cuits i escorreguts els afegim a la cassola i els barregem amb el sofregit, amb el foc apagat.

S’hi pot afegir formatge ratllat, i pebre per a la carn. Segons l’època de l’any, si hi ha carxofes i bolets, també podem afegir-los al sofregit, perquè hi donen un gust molt especial.





Mestressa de casa emprenyada

26 07 2008

Ai, mestresses de casa, que això farà un pet!

Des de fa uns dies, l’amenaça de les 65 hores setmanals plana sobre Europa. I partits que van d’esquerranosos i de “progres” ja s’han afanyat a muntar campanyes contra les 65 hores. “De 65 hores, ni parlar-ne!”, diuen. Però 64 hores, sí? Com poden proclamar aquests eslògans i quedar-se tan tranquils? Doncs perquè són ells els qui ens imposaran les 48 hores setmanals o les 50 o les 52… “Penseu que haurien pogut ser 65!”, ens diran. I, jo ja em veig treballant de dilluns a dissabte per poder mantenir el sou. Al Japó, treballen els dissabtes; per què no ho hauríem de fer nosaltres? I el somni de les 35 hores quedarà en això, en un somni. A França, ja s’han despertat:  El Parlament francès suprimeix la jornada laboral de 35 hores (i vinga a retallar a i a destruir!). I si treballem de dilluns a dissabte, d’on traurem el temps, i les ganes, per fer de mestresses de casa? Això és una merda!

Hi ha una mestressa de casa molt optimista que diria per animar-nos: “De la merda se’n pot fer adob”. Doncs ja em diràs com!





Com Déu mana

18 07 2008

Un llibre brutal, d’aquells que deixen marca. Està molt ben escrit, és molt bèstia, m’ha fet riure i plorar.

  • D’un dels autors de més èxit a Itàlia ens arriba una faula apocalíptica que narra la vida d’un pare i un fill, Rino i Cristiano Zena, units per un amor visceral i una relació dominada per la violència. En una plana regada per la pluja, una landa al marge de tot, on els camps i els rius s’entremesclen amb les naus industrials, les casetes voltades de gespa i els concessionaris d’automòbils, pare i fill tiren endavant les seves vides al costat de dos personatges singulars, Quattro Formaggi, que paga les conseqüències d’un accident amb els fils d’alta tensió, i Danilo Aprea, abandonat per la dona i marcat per la mort de la filla. Però un bon dia decideixen que ha arribat el moment de donar un tomb a les seves vides, i amb un pla molt senzill: rebentar un caixer automàtic.
  • Títol: Com Déu mana
  • Autor: Niccolò Ammaniti
  • Traducció d’Enric Tudó i Rialp
  • Editorial Empúries (2007)
  • 428 pàgines




Adéu-siau, Bassas!

18 07 2008

A totes les mestresses de casa a les quals avui s’ha extirpat alguna cosa

Perdoneu que torni a incidir en aquest tema, però és que no me’n puc estar. Avui l’Antoni Bassas s’ha acomiadat del matí de Catalunya Ràdio, i em fa una ràbia immensa, i molta por, veure la facilitat amb què en aquest país es desmunten les coses que funcionen bé.

Comiat Bassas

Tinc un amic de Lleida que sempre té frases per a tot. Avui n’hi manllevaré una (que el meu amic atribueix a Shakespeare):
I si deixem que aquestes coses passin, ens manaran incrèduls i canalles