llengües romàniques

Avui, mentre escoltava les sardanes a Terrassa, he llegit en el diari una carta al director que explicava una escena molt curiosa que va tenir lloc en una platja de Múrcia. Una dona es posava a cridar en castellà que havia perdut el seu fill; tot seguit, els banyistes italians i portuguesos li pregunten en les seves llengües què passa i la dona els ho explica en castellà. Als banyistes francesos no els cal preguntar res per entendre què ha passat, perquè els francesos, ja se sap, en saben més de tot… Tots plegats es posen a ajudar la dona sota la mirada atònita del banyistes anglesos que no poden ajudar perquè no han entès res de tota aquesta macedònia de llengües romàniques.
I és que a vegades no valorem prou el tresor que tenim amb el domini de més d’una llengua romànica. I encara que, com diu l’autor de la carta, ens bombardegin de tots costats dient-nos que infeliços que serem si no sabem l’anglès, hi ha altres maneres de comunicar-se i de ser feliç. I jo m’he alegrat molt de llegir-ho, perquè, sempre que puc, evito de comunicar-me en anglès, perquè em fa ràbia, carai!